Hui la meua filla s´ha deixat les rodetes, i ja s´ha llançat a pedalejar. En ganes e il.lusiò.
Com a pare es inevitable que moltes tonteries i emocions t´arriben al cap. Deixar les rodetes, com la metafora del pardalet que vola del niu..... Tornes a recordar, quan tu tenies eixa edat, i vas donar el mateix pas......Lo dit, molts pensaments
Jo m´he quedat en una reflexió. Quans de nosaltres, varem deprende a pedalejar, i fins i tot anar tots els llocs en bici. Al cole, al institut, a casa dels amics, al recat de ta mare.....fins i tot a explorar el nostre terme. I com, arribats a una edat, hem repudiat la bici, i fins i tot l´hem deixat en un racó perdut.
I cada dia que ha pasat desde eixe aparcar la bici, ens tornem mes comodos, panxuts , i ens ha entrat una por a rodar en bici pels nostres carrers. Hara pemsem com gent que basicament es meneja en cotxe, i pensen que anar en bici es perillos. Es tan facil com buscar anar als mateixos llocs, per carrers alternatius, tranquils, que en Vila-real, en tenim un fum.
Uns altres pensen que es de gent sense recursos.
Jo soc del que creuen que no tot está perdut, perque per uns quants encara es element d´oci en les carreteres o les pistes.
Jo vaig a intentar no quedar-me en sols ensenyar als meus fills a anar en bici. Vullc ensenyar-los que circulen en bici. Intentaré transmetre que anar en bici es motiu d´orgull, perque pedalejant fem un Vila-real mes net, tranquil i silenciós. En definitiva millor per a tots.
No hay comentarios:
Publicar un comentario